Far de Jaffa

AIXÒ HA ESTAT TOT (TODA RABBA)

2010-03-05T09:21:00.001+02:00

DES DE GIRONA

2010-03-03T23:58:00.004+02:00

Una altra torna de la peça a L'Avenç ha estat assabentar-me que l'exalcalde de Girona (i avui conseller) Joaquim Nadal té publicat dins dels seus Quaderns de viatge (CCG, 2006) un molt recomanable "Viatge a Israel" d'abril de 1989, ara fa vint anys (hi anà amb altres responsables municipals convidat pel llavors alcalde de Jerusalem, Teddy Kollek). El text conté les ombres de Samuel Hadas i de Bonastruc de Porta (a Israel Ramban, el rabí Moshe ben Nahman), bones frases-llampec ("Aquesta Terra Santa és reconsagrada"), apunts dels discursos polítics escoltats (com ara la distinció de Shimon Peres entre oily countries i holy countries), algun entranyable pessic local (com quan es compara el llac de Tiberíades amb Banyoles) i una breu i despietada mirada al Sant Sepulcre:

El xoc més fort és el Calvari mateix i l'església del Sant Sepulcre. L'acumulació de mal gust i mesquineses de dos mil·lenis han matat qualsevol tendresa bíblica de la història. Si conservés la fe, estem en un lloc ideal per perdre-la. Josep d'Arimatea o Maria Magdalena podrien arrencar a córrer.

Joaquim Nadal

LLIMONERS I PODRIDURA

2010-02-22T17:31:00.005+02:00

L'aparició a L'Avenç d'una tria de les entrades d'aquest Far ha generat alguna torna esplèndida. Vicenç Pagès, per exemple, que té a les llibreries i a les llistes de vendes Els jugadors de whist, m'envia un fragment d'una carta de Flaubert on apareix Jaffa. I, amb el seu permís, la tradueixo i la transcric:

Tu em dius que les xinxes de Ruchiouk-Hânem te la degraden; en canvi, això és el que a mi m'encantava. La seva olor nauseabunda es barrejava amb el perfum de la seva pell impregnada de sàndal. (...) Això em recorda Jaffa, allà on, en entrar-hi, vaig sentir l'olor dels llimoners i la dels cadàvers; el cementiri enfonsat deixava veure els esquelets mig podrits, mentre que els arbustos verds gronxaven sobre els nostres caps els seus fruits daurats. No et sembla que aquesta poesia és completa i és la gran síntesi? Tots els apetits de la imaginació i del pensament assaciats a la vegada. [GF]

[Aquí teniu (en anglès) la transcripció d'alguns apunts bastant festius del Voyage en Egypte de Flaubert.]

IN IERUSALEM

2010-02-20T10:19:00.002+02:00

Requiem æternam dona eis, Domine,
et lux perpetua luceat eis.
Te decet hymnus Deus, in Sion,
et tibi reddetur votum in Ierusalem.

(Inici del Rèquiem)

VENIR

2010-02-17T16:34:00.009+02:00

Tots dos personatges, que han tingut paper de protagonistes al conflicte d'aquestes terres, han acabat fent un gir important a les pròpies vides i fent-lo fer a les de les seves comunitats, i ara proposen junts una manera diferent d'ajudar que algun dia sigui possible pensar en la possibilitat que algun dia etc. Venir aquí. Veure, escoltar, moure's, gastar, somriure, demanar, escoltar, esperar, venir. Venir-hi.

COMUNICACIÓ MEDIADA

2010-02-16T19:17:00.002+02:00

Via el Gazophylacium, i amb l'ajut dels Monty Python, aquesta divertida il·lustració dels problemes d'anar pel món mirant de fer-se entendre amb llibret de conversa pel mig.

LA VIDA A JERUSALEM (i 3)

2010-02-14T11:50:00.001+02:00

[La vida a Jerusalem (2)]

(...) Tot plegat és una fira constant dels més variats colors, en la qual van i vénen i s'empenyen totes les races i totes les creències del món: cristians, hebreus, musulmans i jueus. Hom veu passar etíops i egipcis de lent i despitat caminar; jueus amb els seus llargs rinxos de cabells en tirabuixó, que els cauen damunt de la galta a banda i banda de la cara i els surten de sota un barret negre d'ales amples; sacerdots grecs d'untosa cabellera, coberta en part per un alt bonet cilíndric; capellans armenis i coptes i frares franciscans, en contínua barreja amb esvelts palestinencs que llueixen llurs factans ratllats i les còfies desplegades, entre llampants cordons argentats que els cauen damunt les espatlles, i dones musulmanes vestides de negre o blanc, amb la cara tapada amb un vel negre o florejat, passen com fantasmes, i d'altres que van descalces per lluir arets de plata als turmells, vestimenta brodada de llampants colors i penjarelles de monedes d'or i d'argent al cap i al coll, les quals serveixen de marc a una cara bruna de color de vori, i a un cabell lluent i greixós, negre com l'atzabeja. I tots els colors són pintats en aquesta corrua de gent de gust estrafalari, i totes les llengües tenen ressò en aquests carrers de Jerusalem, i totes les religions hi són practicades amb ver fanatisme.

Aquí viuen mils i mils de ser humans sense res que els alegri l'existència, en el més lamentable atordiment; per això no té res d'estrany que àrabs i turcs i assiris i grecs passin tot el dia asseguts a terra, encreuats de cames, amb la boquilla del narguilé entre les dents i el cafè turc en xicres diminutes al davant, i que les mateixes dones, amb els seus tatuatges blaus i les seves diademes, no trobin altre consol que el pas del narguilé de boca en boca, dintre les quatre parets de casa seva.

Aquesta vida que bull sota un sol que dissimula la brutícia del l'orgullós beduí, l'abandó del vellut blau del caftan de l'hebreu i la greixor de sota el turbant de l'honorable jeque, només és la crosta que amaga el més tràgic silenci. Enmig d'aquests carrers bulliciosos n'hi ha d'altres de solitaris, i entre aquesta atmosfera netament profana hi ha la religiosa, la cristiana, car a Jerusalem s'escauen els Sants Llocs que criden els pelegrins de tot el món. I si a Jerusalem els musulmans tenen la mesquita i els jueus les seves dues Sinagogues i altres llocs de pregàries, els cristians hi serven 30 establiments religiosos dels llatins, 15 dels protestants, 28 dels grecs ortodoxos, 6 dels armenis, 2 dels coptes, 1 dels sirians i 4 dels abissinis, tots disposats a lloar el Crist que ha immortalitzat aquesta ciutat.

I aquesta és la Ciutat Santa, la capital de Palestina, per on cal viatjar amb la guia de la Fe a tota hora, on els sentits, la imaginació, tots els atractius exteriors emmudeixen. En aquest sòl, avui infecund, només hi floreix la Fe.

Francesc Blasi Vallespinosa, Impressions d'un viatge a Terra Santa (1926)

UNA DE SEFARDITES

2010-02-12T20:28:00.000+02:00

Xavier Farré manté un excel·lent bloc sobre traducció i poesia. Avui explica una petita història d'André Aciman amb dues dones al mercat que s'ajusta de ple al nostre panorama.

LA VIDA A JERUSALEM (2)

2010-02-09T20:39:00.004+02:00

[La vida a Jerusalem (1)]

(...) La Jerusalem d'avui, sota el pes feixuc d'un etern cosmopolitisme, barreja de totes les races del món i també barreja d'arquitectures medievals i urbanitzacions defectuoses, vol eixamplar-se. És una ciutat que pretén esbotzar d'una revolada el cercle de muralles que l'oprimeixen i vol respirar aires europeus. És per això que, barrejats amb el dromedari i el ruc, circulen brunzents el luxós automòbil i el tren que ve de Jaffa, i precisament per l'indret de la Porta de Jaffa ha començat la reforma encara que lentament, car en aquest indret els carrers són amples i curosament apissonats, les botigues, per bé que modestes, són endreçades i netes i les edificacions modernes. Escadusser, hi ha algun cabaret, un teatre i un cine, les quals diversions cal tancar abans de les onze de la nit, i des d'aquesta hora està prohibit de vendre begudes alcohòliques.

Altrament, a Jerusalem hi ha pols, molta pols, perquè a Jerusalem l'aigua escasseja, car només hi ha la que es recull en les cisternes, i en un any d'eixut com el que ara passen, s'assequen gairebé totes i l'aigua s'ha de comprar cara. A Jerusalem no hi ha tramvies, ni gas, ni electricitat; el llum de petroli és l'únic sol de la nit en la ciutat nova i en la vella també.

Amb tot això, és evident que la vida a Jerusalem té un formidable contrast, produït per l'empremta dels temps moderns, enfront de la deixades dels palestinencs. Totes les il·lusions resten ofegades pel més pregon desengany davant de tants aspectes estrafalaris, però que hom fa el badoc per tal de contemplar-los. La realitat, en el centre de Jerusalem, són els carrers bruts i estrets, amb empedrats relliscosos i plens de llot, en els quals perillen les cames dels vianants. Ací i allà un fragment de columnes i una inscripció mutilada recorden vagament alguna cosa sagrada, i res més.

En aquests carrers una multitud vària circula contradirecció; homes bruns i negres amb turbants, amb caftans, amb espellifades caputxes, empenyen contra la corrent els seus ases tossuts, i altres vegades un dromedari, amb el cap per damunt de tot, movent lenta però inexorablement les seves quatre poetes i rascant les tendes i les persones amb la càrrega que li sobreïx de l'esquena punxaguda, obstrueix el pas dels vianants.

El moviment comercial de la ciutat rau en aquests carrers com foradades, estrets i bruts, curulls de tota mena de gent que passa entre dues rengleres de tendes com barraques, on són exposats els productes envolts en un núvol de pols, mosques i criatures, sota unes veles estripades que pretenen tapar el sol. Molt sovint, un home bru, amb una grandiosa ampolla penjada a l'esquena, us ofereix orxata o llimonada amb un vas únic que hom mai no veu rentar. [+]

Francesc Blasi Vallespinosa, Impressions d'un viatge a Terra Santa (1926)

LA VIDA A JERUSALEM (1)

2010-02-08T12:03:00.002+02:00

La primera vegada que hom visita Jerusalem, rep una fonda decepció, per bé que momentània. Els artistes de totes les epòques, fent córrer la imaginació dintre un idealisme divers, però al cap i a la fi idealisme, han influït en els esperits de la humanitat, creant una aurèola de grandesa i de majestuositat al redós dels Llocs Sants, que s'allunya força de la realitat actual. Tot aquell Jerusalem bíblic s'ensorrà en el més pregon abisme.

Seguint a la ventura pels carrers d'aquesta ciutat, constatem la destrucció i el desgavell evidenciat en tots els aspectes, i com del poderiu de la famosa capital, només resten llegendes i tradicions, les quals, juntament amb la història i la topografia, ajuden a refer en la ment l'antiga Jerusalem. Només així hom pot capir com el trist quadre de la ciutat moderna, correspon al desenrotllament del gran drama bíblic. Jerusalem, centre comú de les religions universals que ha estat en tots els temps, ha estat també teatre de llurs dissidències, i avui encara les impressions que hom rep són deplorables, perquè palesen les contínues lluites entre ells, que empren molt sovint mitjans poc escrupolosos. No en va en aquesta ciutat d'uns 90 mil habitants, hi ha 15 mil musulmans, 50 mil jueus i 20 mil cristians repartits entre grecs ortodoxos, armenis, catòlics romans, protestants, grecs units, coptes, abissinis, assirians i armenis units. [+]

Francesc Blasi Vallespinosa, Impressions d'un viatge a Terra Santa (1926)

APERITIU MUNDIAL

2010-02-03T11:35:00.002+02:00

De vegades ens preguntem què vol dir la mundialització. I vas al súper i t'ho expliquen.

PLUJA

2010-01-28T23:00:00.004+02:00

"Jo he vist el Nègueb florit", va dir-me. "Per què no he de creure que la pau sigui possible?"

ATRACCIONS A L'AEROPORT

2010-01-24T13:41:00.000+02:00

Josep Maria Espinàs evoca al seu article d'avui a El Periódico la sortida d'Israel per l'aeroport Ben Gurion, i hi fa una curiosa proposta: "Ja he explicat en algun lloc la meva experiència de sortida de l’aeroport d’Israel. Havia de tornar cap a Barcelona. Em van avisar que em presentés a l’aeroport amb dues hores d’anticipació, o potser més. En qualsevol cas, més temps abans del que era normal... [+]"

FUNDADORS

2010-01-19T11:08:00.007+02:00

De poques ciutats se'n sap el dia exacte que van ser fundades. De Tel Aviv sí. L'onze d'abril de 1909 (l'any de la reelecció de Prat de la Riba com a president de la Diputació i, al juliol, de la Setmana Tràgica), unes desenes de famílies jueves de Yafo/Jaffa es van aplegar a les dunes a tocar de la platja, al nord de la vila vella, per tal de repartir les parcel·les del que havia de ser una nova ciutat, la primera ciutat hebrea moderna. I com que no acabaven de posar-se d'acord en el repartiment, Akiva Arieh Weiss, un dels emprenedors, va agafar seixanta conquilles grises i seixanta conquilles blanques, va escriure el nom dels participants en el sorteig a dins de les conquilles blanques i un número de l'u al seixanta a les grises i va anar posant juntes conquilla blanca i conquilla grisa i, així, distribuint les parcel·les entre les famílies aplegades. I en tenim la foto. M'agrada evocar-la en passejar per la platja i el passeig marítim d'ara, tan "moderns" que podrien ser a qualsevol banda. Hi veig no aquests surfistes i turistes i passejadors de gossos sinó un grup de gent amb vestit llarg i sabates i barrets fundant una ciutat drets sobre una sorra que potser venia (o ve) del mateix fons que la que el mateix matí d'abril s'enganxava als peus d'un adolescent Salvat-Papasseit assegut a la platja de la Barceloneta, mirant-se somniós el mar cap a llevant mentre amb els dits juga amb unes petxines i potser pensa ja alguna cosa com ara Volves de zèfir / sonorants ones verdes: / la Primavera.

DOS ACUDITS

2010-01-18T19:20:00.004+02:00

Remenant per qüestions que ara encara no vénen al cas pàgines velles del F l u x, em trobo en una entrada que no recordava amb dos acudits que si en algun moment té sentit reproduir deurà ser ara... Salut.

DAVANT DEL MUR

2009-12-29T13:33:00.000+02:00

M'agrada la idea d'un Déu present en el no-res, que resta en la ruïna, que és memòria en la destrucció. [+]

HIEROFANIA

2009-12-22T11:05:00.004+02:00

Mircea Eliade proposa el terme "hierofania" (de hieros, sagrat, i faneia, manifestar-se) per referir-nos a una manifestació del sagrat a través d'elements o referents quotidians (com ara una muntanya, o una ciutat), sovint en forma de models ideals. Jerusalem no és una ciutat, és un símbol (o un nus de símbols). És per tant de simbologia, no pas d'urbanisme, ni tan sols de política, del que caldria parlar.

BARQUERS I ANDRÒMEDA

2009-12-15T01:02:00.005+02:00

L'altre dia passejant pel casc antic vam trobar una botiga tota plena de cartells i fotografies, i hi vam comprar unes quantes postals antigues que aniré penjant com si això fos l'àlbum.

Aquí en teniu la primera, que em fa pensar en "los barquers moros" del desembarcament de mossèn Cinto. A la imatge, la barca és aturada davant de la roca d'Andròmeda, a l'entrada del port de Jaffa. Un dels dos vaixells del fons podria ser el de Verdaguer, acabat d'arribar de Port Saïd.

Parlant d'Andròmeda, la filla de Cefeu i Cassiopea, reis d'Etiòpia, va rebre la pitjor part de la ira de Posidó pel fet que sa mare es considerés més bella que les Nereides: el déu del mar va enviar una balena que aterria sens fi les costes del regne, i l'Oracle va dictaminar que per amansir-la calia que el rei lligués la seva filla nua a una roca a tocar de la costa. Allà la va veure Perseu quan tornava volant de matar la Medusa, se'n va enamorar i la va alliberar (amb l'ajut del seu superescut) acabant amb el monstre. Perseu i Andròmeda van tenir un casament sonat (però això és una altra història) i ara lluen al cel en forma de constel·lació, però la roca on ella va estar encadenada va quedar per sempre al davant de Jaffa. Bé, per sempre fins que uns treballs recents de millora del port se'n van endur bona part en calcular malament la dosi de dinamita.

Us passo sengles il·lustracions del mite a càrrec de Gustave Doré...

i del Vasari, amb Perseu alliberant la dama:

EN UNA TARDA

2009-12-08T18:15:00.003+02:00

Després de la mort de Moisès, al primer dels "llibres històrics" de l'Antic Testament Jahvè exhorta el seu servent Josuè a assumir el lideratge del poble i a travessar el riu Jordà per començar la conquesta de la terra promesa. La primera ciutat que Josuè i els israelites assetgen (amb set sacerdots voltant-ne les muralles portant set corns davant de l'arca), que assalten i que, d'acord amb el mandat diví, exterminen és Jericó. Només se'n salvà Rahab, la prostituta, que havia ajudat els espies israelites enviats d'amagat. Quan tot això passava Jericó ja era una vella ciutat (és de fet una de les ciutats més antigues del planeta), i tot i la terrible maledicció de Josuè (Js 6:26) la seva llarga història arriba fins als nostres dies, en què forma part de la Cisjordània.

Passem a prop de l'actual Jericó camí del Mar Mort i el guia ens conta que l'anomenada "ciutat de les palmes" té vuit mil anys d'antiguitat. Havent surat una estona en l'aigua salabrosa, embotornats potser pels canvis de pressió, havent canviat de microbús, endormiscats per l'hora, la carretera i el cansament, sentim el nou guia que torna a parlar de Jericó quan la veiem en la distància, ara a les finestres de la dreta, i explica que és antiquíssima, que té deu mil anys d'història. Els segles i les tardes passen molt de pressa, a centenars de metres per sota del nivell del mar.

UNA ALTRA ARRIBADA

2009-12-02T11:05:00.007+02:00

Són una colla estranya, una vintena de ganàpies entre els trenta i els quaranta, tot homes, la majoria amb els cabells tallats molt curts, tot ulls per les corbes certament esplèndides de les dues hostesses que no paren d'entrar i sortir de la mínima cuineta, tots parlant hebreu i rient i escridassant-se d'uns seients als altres, com en una excursió escolar fora de temps, amb profusió de bosses del duty free i aparells electrònics i rellotges d'anunci. Un duu un xandall blau del Barça, un altre una gorra de visera amb les lletres FCB al clatell. Quan arribem a destí i ens fan seure i tornar-nos a cordar els cinturons un dels meus veïns (que després recordaré que m'ha vist llegint al Periódico la contra de Johan Cruyff i les pàgines sobre el partit) em somriu. Just en aquell moment aterrem, i passa això que s'ha anat posant de moda en els vols llargs i que no sé no trobar una mica ridícul, fora de lloc, que la gent es posa a aplaudir. Però a la meva banda de l'avió un mm-mm-mm inconfusible precedeix els tres aplaudiments ritmats i després hi tornen, tots els homes joves mig alçats al seient buscant-se amb la mirada i amb un que voleia una bufanda i jo que dec ser l'únic a la carlinga que me'n sé la lletra, "és un clam", plas, plas, plas, "som la gent blaugrana"... Encara no m'ho acabo de creure. Però sí, la colla venia de Barcelona perquè hi havien anat a veure el Clásico, una escapada de cap de setmana, i en tornaven exultants per tot el que hi havien viscut, per l'estadi, per l'equip, per la ciutat, pel país. Aquest és el nostre petit món d'ara, la Mediterrània d'avui. I sembla que tornem a tenir-hi Consolat.

PARLA EL PELEGRÍ (2)

2009-11-23T11:11:00.007+02:00

Jaffa, 12 d'abril

Tan bon punt tiram les àncores a fons, los barquers moros, cridant, baladrejant i movent sos braços, com si vinguessin a l'abordatge, assalten lo vapor per los dos costats; agafen los farcells i maletes que troben, estiregassant-les un per cada ansa i prenent-se-les de les mans com a cosa pròpia. Lo dret que s'han pres sobre el bagatge l'estenen sobre el pobre viatger, disputant-se'l i estirant-lo un per cada braç, cap a ses barques, amb un brogit i cridòria que eixorden.

La bona sort de navegar amb lo Pare Visitador, i sa gran amabilitat, fan que tingam lloc en la barca del convent, amb tan bona companyia i la de dos pares espanyols, que vénen a cercar-lo. Los acompanyen dos geníssers, o soldats turcs, que viuen al servei dels dos convents de Jaffa i Jerusalem. Van vestits de blau amb ribet blanc, armats de son alfanc i de llur alt bastó amb porra d'argent cisellat, amb què davant la comitiva fereixen les lloses del carrer i les escales del convent, a l'estil dels armats de nostres solemnes processons de divendres sant.

Lo convent, que du sobre la porta el rètol Hospitium latinum PP. Franciscanorum Terrae Sanctae, és un símil de la vila, per ses pujades i baixades, escales, passadissos i terrats, que domina aquell port ple d'esculls, i aquella mar, blava com son cel, que ens acaba d'escopir en tan encantadora platja.

Lo temple no té res de monumental; mes, segons diuen, està fet de pedres del palau d'Herodes de Cesarea. Los paraments nos han fet dubtar de si estàvem en Espanya. En lo pal·li de l'altar major, que deu ser present d'algun català, se llegeix lo nom de Barcelona; les casulles, dalmàtiques i roba blanca són espanyoles, com les de gran part dels santuaris de Terra Santa.

En lo portal del convent se veuen també les armes d'Espanya, però lo més espanyol de la casa són los tres pares Benet, Bonaventura i el president, Casto Amado, simpàtic fill de la Rioja, que havent servit vuit anys al rei, en temps d'Espartero, ha vingut a servir a Déu en milícia millor, regint, fa vint anys, aquest convent, marxapeu de nostra santa Església en Palestina. Son caràcter respon a son nom d'Amado, puix es l'home més amable del món, i qui estima és estimat. En aquest port s'embarcà la Verge anant a Efes, segons la venerable Agreda; vuit-cents anys abans s'hi havia embarcat Jonàs, que fugia de l'obediència del Senyor, trobant feixuga per ses espatlles la missió de profeta.

Los jardins de Jaffa, que tal són sos voltants, són verds i ufanosos com l'horta de València. Hi verdegen los tarongers i llimoners, carregats de flors d'argent i fruites d'or; les moreres al costat del cactus, i el magraner, que amb sa vermella flor recorda la de la rosella, la flor catalana, que m'agrada veure esbadellada ací en Orient, quan en nostre país encara no poncella.

Jacint Verdaguer

Ve de > Parla el pelegrí (1)

"IMMIGRACIÓ"

2009-11-20T18:25:00.004+02:00

Si la "immigració d'idees", com en diu Marx, rarament es dóna sense alguna mena de perjudici és perquè separa les produccions culturals del sistema de punts de referència teòrics en relació als quals són definides, conscientment o inconscientment, és a dir, del camp de producció balisat per noms propis o conceptes acabats en -isme que aquestes produccions sempre contribueixen menys a definir del que el camp les defineixen a elles. Per això les situacions d'"immigració" imposen amb una força particular la posada al dia de l'horitzó de referència que, en les situacions ordinàries, pot restar en estat implícit. Però és evident que el fet de repatriar aquest producte d'exportació implica greus perills d'ingenuïtat i de simplificació –i també grans riscos, ja que proporciona un instrument d'objectivació.

Pierre Bourdieu, "Sur le pouvoir symbolique"

[L'autor es devia referir a altres coses, però ara i aquí importem la citació i agafem-nos-la per 'lla on a cadascú més ens pugui convenir.]

PARLA EL PELEGRÍ (1)

2009-11-17T23:52:00.013+02:00

Cap a Jaffa, 11 d'abril [de 1886]

Decididament lo patriarca sant Francesc, amic dels pelegrins, vol acompanyar-nos a la Terra Santa, de la que és digne i providencial guardador. Entrant a Port-Saïd, nos digueren adéu-siau los dotze simpàtics pares caputxins que volen a la conquista espiritual de les Carolines; al sortir-ne, en lo vapor de les Messatgeries Franceses, nos hi dóna el Déu vos guard altre fill de sant Francesc, més elevat en la jerarquia de l'Orde, lo savi, humil, piadós i amabilíssim P. Farnesin, visitador dels convents de Palestina. L'acompanya lo venerable fra Buccelli, conegut per sa eloqüència i sos escrits. Venia abatut per una llarga i penosa malaltia, i , ple de fe, s'aconhortava en mig de la mar, amb aquelles misterioses paraules del psalm 64: Spes omnium finium terrae, et in mari longe, que esbrinava sàviament, trobant-hi una gota de mel per a sa tribulació, quan se vegeren allà d'allà blavejar los cims de la terra enyorada. Montana Judeae, exclamà ell, que ens parlava en llatí, signant-nos-les amb lo dit.

Sota un vel de tristes bromes, que esqueia molt bé a aqueixa terra viuda i desolada, se'ns apareix, amb les primeres llums del dia, la terra promesa de Moisès, la pàtria del Messies esperat i desitjat per tots els pobles, i, ai!, solament aquí desconegut i rebutjat, la terra predilecta de l'Altíssim!, que ingrata li pagà tant i tant incomprensible amor amb una corona d'espines i una creu. M'agrada veure un munt de boira sobre la terra deïcida; al front de la que, havent conegut a Jesucrist, lo deixà per Mahoma, verament li escau un negre turbant de núvols. Mes no triga a esqueixar-se la boirada, retirant-se a negres borrallons que es van esblanqueint i apetitant al bes de foc del sol de Palestina.

Jacint Verdaguer

El text continua a > Parla el pelegrí (2)...

LLETRES

2009-11-14T09:54:00.011+02:00

En un passadís de la universitat em presenten a E., que després de l'inevitable tempteig d'un idioma a un altre per poder comunicar-nos acabo deduint que parla quatre llengües. "Tu també, no?", addueix, educada. Home, sí, però en el teu cas amb el petit detall que cadascuna (hebreu, rus, japonès i anglès) usa un alfabet diferent. I jo, que em pensava que venia d'un país obert al món que llegeix el món amb els signes d'un sol alfabet, encara maldo per veure el piu dels trons que distingeix la het de la tav, la vav de la zain...

CIUTATS OBERTES

2009-11-11T18:36:00.004+02:00

Com funciona l'atzar: en menys un parell d'hores coincideixo amb dues persones originàries de Tànger. Primer, un estudiant que treballa en la digitalització "intel·ligent" de mapes de Tel Aviv de diferents èpoques; llavors, un vigilant ja bastant gran a l'entrada de la biblioteca central de la universitat (aquí cada entrada té el seu vigilant), que diu alguna cosa en francès i com que li responc en aquesta llengua és com si es despertés, i quan I. li pregunta d'on prové ens explica que de Tànger (no diu del Marroc: diu de Tànger), la ciutat oberta, el niu d'espies, l'escenari de Bowles, el condomini ocupat durant tota la segona guerra mundial per l'exèrcit espanyol en un episodi curiosament esborrat del nostre univers mental. Passem a parlar en castellà, i llavors m'adreço en anglès per pagar uns llibres vells que la biblioteca salda a la noia que té al seu costat, davant de la caixa. Ella em respon en hebreu, enriolada per la barreja de llengües, i mirant-se el seu company com si l'hi tornessin a presentar.

MIRAR-SE UNA CIUTAT

2009-11-09T21:10:00.007+02:00

"Mirar-se una ciutat no és fàcil per a ningú, ni per al viatger que hi arriba per primera vegada ni per a la persona que hi ha passat la vida: tant la novetat com el costum ens posen al davant dels ulls un vel translúcid difícil d'apartar."

Ho vaig escriure fa un temps parlant de Barcelona, però ara ho tornaria a signar sense cap problema passejant per Tel Aviv. Et mires aquests carrers nous i familiars alhora i salten les espurnes, però hi ha tantes coses que miren amb tu, des de les quals mires... I el sentit, com una trampa parada, t'espera sempre al sofà de casa amb el seu somriure temptador, també familiar. Sortir i mirar. Sortir a mirar. Mirar i tornar. Tornar a mirar.

Foto de Tanit Plana

NAPOLEÓ

2009-11-07T12:20:00.003+02:00

Anant cap al nord de la ciutat acabes passant el pont que creua el riu Yarkon molt a prop de la desembocadura, envoltat d'un parc urbà que fa pensar en el del Besòs. Hi ha gent que corre, altres que juguen a futbol i alguns es mouen pel riu amb piragües, però t'avisen que si hi caus no se t'acudi obrir la boca: l'aigua (tan mansa que és de fet mig salada) té tot el que no ha de tenir. Ara fa una mica més de dos segles, el 7 de març de 1799, Napoleó, en campanya a la província otomana de Damasc, va conquerir Jaffa i va matar-hi més de tres mil persones (primer els soldats turcs que volien rendir-se, després bona part de la població civil). Diu la tradició que els cossos de tota aquesta gent i els dels cavalls morts a la batalla van ser llançats al Yarkon, empestat des de llavors.

Napoleó visita els empestats a Jaffa, Antoine-Jean Gros (1804)

TEMPESTA

2009-11-02T21:46:00.000+02:00

A un pas de Jaffa, em miro el mar de Jonàs des d'una finestreta per on s'escola l'aigua al catorzè pis d'un hotel enmig de la tempesta amb altes onades i vent abraonat com si els hagués descrit un guionista bíblic. I penso en els que llegint el tercer cant del Nabí potser pensàvem quina imaginació, aquest paio: doncs no, Carner ho devia veure a Beirut així com ara, amb el mar estenent-se irat cap a ponent. Si és que no va haver de saltar mai per alguna borda.

CORCADURA

2009-11-01T10:48:00.001+02:00

I ja hauràs esborrat, oh Déu, el teu rescripte
quan a Jaffa, d'on surt
el munt flairós de cedres cap al gran riu d'Egipte,
dins una nau distreta jo passi sense aürt,
i cabdellant-me dins l'estiba em faci curt.
I amb mon enyor per únic adjutori,
(a la desesma teva: la sort, obedient),
d'allí viatjaré fins que m'exori
davant la proa, assolellat, un promontori
amb petges d'una raça diferent.
O potser tot serà caiguda i agonia
i finaré de la tempesta en el renou;
o em reprendràs com fa l'amant amb ui el traïa,
amb goig i amb ira que en els braços clou.
D'ençà que Adam del fruit de l'arbre tingué enveja
que ens trasbalsem i ens penedim.
Déu, que fa l'arbre, el destraleja:
i els nostres pensaments no són sinó corquim.

Nabí, fi del cant II

Jonàs davant dels murs de Nínive (Rembrandt)