diumenge, 14 de febrer del 2010

LA VIDA A JERUSALEM (i 3)

[La vida a Jerusalem (2)]

(...) Tot plegat és una fira constant dels més variats colors, en la qual van i vénen i s'empenyen totes les races i totes les creències del món: cristians, hebreus, musulmans i jueus. Hom veu passar etíops i egipcis de lent i despitat caminar; jueus amb els seus llargs rinxos de cabells en tirabuixó, que els cauen damunt de la galta a banda i banda de la cara i els surten de sota un barret negre d'ales amples; sacerdots grecs d'untosa cabellera, coberta en part per un alt bonet cilíndric; capellans armenis i coptes i frares franciscans, en contínua barreja amb esvelts palestinencs que llueixen llurs factans ratllats i les còfies desplegades, entre llampants cordons argentats que els cauen damunt les espatlles, i dones musulmanes vestides de negre o blanc, amb la cara tapada amb un vel negre o florejat, passen com fantasmes, i d'altres que van descalces per lluir arets de plata als turmells, vestimenta brodada de llampants colors i penjarelles de monedes d'or i d'argent al cap i al coll, les quals serveixen de marc a una cara bruna de color de vori, i a un cabell lluent i greixós, negre com l'atzabeja. I tots els colors són pintats en aquesta corrua de gent de gust estrafalari, i totes les llengües tenen ressò en aquests carrers de Jerusalem, i totes les religions hi són practicades amb ver fanatisme.

Aquí viuen mils i mils de ser humans sense res que els alegri l'existència, en el més lamentable atordiment; per això no té res d'estrany que àrabs i turcs i assiris i grecs passin tot el dia asseguts a terra, encreuats de cames, amb la boquilla del narguilé entre les dents i el cafè turc en xicres diminutes al davant, i que les mateixes dones, amb els seus tatuatges blaus i les seves diademes, no trobin altre consol que el pas del narguilé de boca en boca, dintre les quatre parets de casa seva.

Aquesta vida que bull sota un sol que dissimula la brutícia del l'orgullós beduí, l'abandó del vellut blau del caftan de l'hebreu i la greixor de sota el turbant de l'honorable jeque, només és la crosta que amaga el més tràgic silenci. Enmig d'aquests carrers bulliciosos n'hi ha d'altres de solitaris, i entre aquesta atmosfera netament profana hi ha la religiosa, la cristiana, car a Jerusalem s'escauen els Sants Llocs que criden els pelegrins de tot el món. I si a Jerusalem els musulmans tenen la mesquita i els jueus les seves dues Sinagogues i altres llocs de pregàries, els cristians hi serven 30 establiments religiosos dels llatins, 15 dels protestants, 28 dels grecs ortodoxos, 6 dels armenis, 2 dels coptes, 1 dels sirians i 4 dels abissinis, tots disposats a lloar el Crist que ha immortalitzat aquesta ciutat.

I aquesta és la Ciutat Santa, la capital de Palestina, per on cal viatjar amb la guia de la Fe a tota hora, on els sentits, la imaginació, tots els atractius exteriors emmudeixen. En aquest sòl, avui infecund, només hi floreix la Fe.
Francesc Blasi Vallespinosa, Impressions d'un viatge a Terra Santa (1926)

1 comentari:

  1. No entenc la distinció entre hebreus i jueus a la tercera línia. L'any 1926 "hebreu" no pot ser sinònim d'israelià, oi?

    ResponElimina