dimarts, 29 de desembre del 2009

DAVANT DEL MUR

M'agrada la idea d'un Déu present en el no-res, que resta en la ruïna, que és memòria en la destrucció. [+]


dimarts, 22 de desembre del 2009

HIEROFANIA

Mircea Eliade proposa el terme "hierofania" (de hieros, sagrat, i faneia, manifestar-se) per referir-nos a una manifestació del sagrat a través d'elements o referents quotidians (com ara una muntanya, o una ciutat), sovint en forma de models ideals. Jerusalem no és una ciutat, és un símbol (o un nus de símbols). És per tant de simbologia, no pas d'urbanisme, ni tan sols de política, del que caldria parlar.



dimarts, 15 de desembre del 2009

BARQUERS I ANDRÒMEDA

L'altre dia passejant pel casc antic vam trobar una botiga tota plena de cartells i fotografies, i hi vam comprar unes quantes postals antigues que aniré penjant com si això fos l'àlbum.

Aquí en teniu la primera, que em fa pensar en "los barquers moros" del desembarcament de mossèn Cinto. A la imatge, la barca és aturada davant de la roca d'Andròmeda, a l'entrada del port de Jaffa. Un dels dos vaixells del fons podria ser el de Verdaguer, acabat d'arribar de Port Saïd.


Parlant d'Andròmeda, la filla de Cefeu i Cassiopea, reis d'Etiòpia, va rebre la pitjor part de la ira de Posidó pel fet que sa mare es considerés més bella que les Nereides: el déu del mar va enviar una balena que aterria sens fi les costes del regne, i l'Oracle va dictaminar que per amansir-la calia que el rei lligués la seva filla nua a una roca a tocar de la costa. Allà la va veure Perseu quan tornava volant de matar la Medusa, se'n va enamorar i la va alliberar (amb l'ajut del seu superescut) acabant amb el monstre. Perseu i Andròmeda van tenir un casament sonat (però això és una altra història) i ara lluen al cel en forma de constel·lació, però la roca on ella va estar encadenada va quedar per sempre al davant de Jaffa. Bé, per sempre fins que uns treballs recents de millora del port se'n van endur bona part en calcular malament la dosi de dinamita.

Us passo sengles il·lustracions del mite a càrrec de Gustave Doré...



i del Vasari, amb Perseu alliberant la dama:


dimarts, 8 de desembre del 2009

EN UNA TARDA

Després de la mort de Moisès, al primer dels "llibres històrics" de l'Antic Testament Jahvè exhorta el seu servent Josuè a assumir el lideratge del poble i a travessar el riu Jordà per començar la conquesta de la terra promesa. La primera ciutat que Josuè i els israelites assetgen (amb set sacerdots voltant-ne les muralles portant set corns davant de l'arca), que assalten i que, d'acord amb el mandat diví, exterminen és Jericó. Només se'n salvà Rahab, la prostituta, que havia ajudat els espies israelites enviats d'amagat. Quan tot això passava Jericó ja era una vella ciutat (és de fet una de les ciutats més antigues del planeta), i tot i la terrible maledicció de Josuè (Js 6:26) la seva llarga història arriba fins als nostres dies, en què forma part de la Cisjordània.

Passem a prop de l'actual Jericó camí del Mar Mort i el guia ens conta que l'anomenada "ciutat de les palmes" té vuit mil anys d'antiguitat. Havent surat una estona en l'aigua salabrosa, embotornats potser pels canvis de pressió, havent canviat de microbús, endormiscats per l'hora, la carretera i el cansament, sentim el nou guia que torna a parlar de Jericó quan la veiem en la distància, ara a les finestres de la dreta, i explica que és antiquíssima, que té deu mil anys d'història. Els segles i les tardes passen molt de pressa, a centenars de metres per sota del nivell del mar.


dimecres, 2 de desembre del 2009

UNA ALTRA ARRIBADA

Són una colla estranya, una vintena de ganàpies entre els trenta i els quaranta, tot homes, la majoria amb els cabells tallats molt curts, tot ulls per les corbes certament esplèndides de les dues hostesses que no paren d'entrar i sortir de la mínima cuineta, tots parlant hebreu i rient i escridassant-se d'uns seients als altres, com en una excursió escolar fora de temps, amb profusió de bosses del duty free i aparells electrònics i rellotges d'anunci. Un duu un xandall blau del Barça, un altre una gorra de visera amb les lletres FCB al clatell. Quan arribem a destí i ens fan seure i tornar-nos a cordar els cinturons un dels meus veïns (que després recordaré que m'ha vist llegint al Periódico la contra de Johan Cruyff i les pàgines sobre el partit) em somriu. Just en aquell moment aterrem, i passa això que s'ha anat posant de moda en els vols llargs i que no sé no trobar una mica ridícul, fora de lloc, que la gent es posa a aplaudir. Però a la meva banda de l'avió un mm-mm-mm inconfusible precedeix els tres aplaudiments ritmats i després hi tornen, tots els homes joves mig alçats al seient buscant-se amb la mirada i amb un que voleia una bufanda i jo que dec ser l'únic a la carlinga que me'n sé la lletra, "és un clam", plas, plas, plas, "som la gent blaugrana"... Encara no m'ho acabo de creure. Però sí, la colla venia de Barcelona perquè hi havien anat a veure el Clásico, una escapada de cap de setmana, i en tornaven exultants per tot el que hi havien viscut, per l'estadi, per l'equip, per la ciutat, pel país. Aquest és el nostre petit món d'ara, la Mediterrània d'avui. I sembla que tornem a tenir-hi Consolat.