PARLA EL PELEGRÍ (2)

Jaffa, 12 d'abril

Tan bon punt tiram les àncores a fons, los barquers moros, cridant, baladrejant i movent sos braços, com si vinguessin a l'abordatge, assalten lo vapor per los dos costats; agafen los farcells i maletes que troben, estiregassant-les un per cada ansa i prenent-se-les de les mans com a cosa pròpia. Lo dret que s'han pres sobre el bagatge l'estenen sobre el pobre viatger, disputant-se'l i estirant-lo un per cada braç, cap a ses barques, amb un brogit i cridòria que eixorden.

La bona sort de navegar amb lo Pare Visitador, i sa gran amabilitat, fan que tingam lloc en la barca del convent, amb tan bona companyia i la de dos pares espanyols, que vénen a cercar-lo. Los acompanyen dos geníssers, o soldats turcs, que viuen al servei dels dos convents de Jaffa i Jerusalem. Van vestits de blau amb ribet blanc, armats de son alfanc i de llur alt bastó amb porra d'argent cisellat, amb què davant la comitiva fereixen les lloses del carrer i les escales del convent, a l'estil dels armats de nostres solemnes processons de divendres sant.

Lo convent, que du sobre la porta el rètol Hospitium latinum PP. Franciscanorum Terrae Sanctae, és un símil de la vila, per ses pujades i baixades, escales, passadissos i terrats, que domina aquell port ple d'esculls, i aquella mar, blava com son cel, que ens acaba d'escopir en tan encantadora platja.

Lo temple no té res de monumental; mes, segons diuen, està fet de pedres del palau d'Herodes de Cesarea. Los paraments nos han fet dubtar de si estàvem en Espanya. En lo pal·li de l'altar major, que deu ser present d'algun català, se llegeix lo nom de Barcelona; les casulles, dalmàtiques i roba blanca són espanyoles, com les de gran part dels santuaris de Terra Santa.

En lo portal del convent se veuen també les armes d'Espanya, però lo més espanyol de la casa són los tres pares Benet, Bonaventura i el president, Casto Amado, simpàtic fill de la Rioja, que havent servit vuit anys al rei, en temps d'Espartero, ha vingut a servir a Déu en milícia millor, regint, fa vint anys, aquest convent, marxapeu de nostra santa Església en Palestina. Son caràcter respon a son nom d'Amado, puix es l'home més amable del món, i qui estima és estimat. En aquest port s'embarcà la Verge anant a Efes, segons la venerable Agreda; vuit-cents anys abans s'hi havia embarcat Jonàs, que fugia de l'obediència del Senyor, trobant feixuga per ses espatlles la missió de profeta.

Los jardins de Jaffa, que tal són sos voltants, són verds i ufanosos com l'horta de València. Hi verdegen los tarongers i llimoners, carregats de flors d'argent i fruites d'or; les moreres al costat del cactus, i el magraner, que amb sa vermella flor recorda la de la rosella, la flor catalana, que m'agrada veure esbadellada ací en Orient, quan en nostre país encara no poncella.

Jacint Verdaguer

Ve de > Parla el pelegrí (1)

"IMMIGRACIÓ"

Si la "immigració d'idees", com en diu Marx, rarament es dóna sense alguna mena de perjudici és perquè separa les produccions culturals del sistema de punts de referència teòrics en relació als quals són definides, conscientment o inconscientment, és a dir, del camp de producció balisat per noms propis o conceptes acabats en -isme que aquestes produccions sempre contribueixen menys a definir del que el camp les defineixen a elles. Per això les situacions d'"immigració" imposen amb una força particular la posada al dia de l'horitzó de referència que, en les situacions ordinàries, pot restar en estat implícit. Però és evident que el fet de repatriar aquest producte d'exportació implica greus perills d'ingenuïtat i de simplificació –i també grans riscos, ja que proporciona un instrument d'objectivació.

Pierre Bourdieu, "Sur le pouvoir symbolique"

[L'autor es devia referir a altres coses, però ara i aquí importem la citació i agafem-nos-la per 'lla on a cadascú més ens pugui convenir.]

PARLA EL PELEGRÍ (1)

Cap a Jaffa, 11 d'abril [de 1886]

Decididament lo patriarca sant Francesc, amic dels pelegrins, vol acompanyar-nos a la Terra Santa, de la que és digne i providencial guardador. Entrant a Port-Saïd, nos digueren adéu-siau los dotze simpàtics pares caputxins que volen a la conquista espiritual de les Carolines; al sortir-ne, en lo vapor de les Messatgeries Franceses, nos hi dóna el Déu vos guard altre fill de sant Francesc, més elevat en la jerarquia de l'Orde, lo savi, humil, piadós i amabilíssim P. Farnesin, visitador dels convents de Palestina. L'acompanya lo venerable fra Buccelli, conegut per sa eloqüència i sos escrits. Venia abatut per una llarga i penosa malaltia, i , ple de fe, s'aconhortava en mig de la mar, amb aquelles misterioses paraules del psalm 64: Spes omnium finium terrae, et in mari longe, que esbrinava sàviament, trobant-hi una gota de mel per a sa tribulació, quan se vegeren allà d'allà blavejar los cims de la terra enyorada. Montana Judeae, exclamà ell, que ens parlava en llatí, signant-nos-les amb lo dit.

Sota un vel de tristes bromes, que esqueia molt bé a aqueixa terra viuda i desolada, se'ns apareix, amb les primeres llums del dia, la terra promesa de Moisès, la pàtria del Messies esperat i desitjat per tots els pobles, i, ai!, solament aquí desconegut i rebutjat, la terra predilecta de l'Altíssim!, que ingrata li pagà tant i tant incomprensible amor amb una corona d'espines i una creu. M'agrada veure un munt de boira sobre la terra deïcida; al front de la que, havent conegut a Jesucrist, lo deixà per Mahoma, verament li escau un negre turbant de núvols. Mes no triga a esqueixar-se la boirada, retirant-se a negres borrallons que es van esblanqueint i apetitant al bes de foc del sol de Palestina.

 Jacint Verdaguer

El text continua a > Parla el pelegrí (2)...

LLETRES

En un passadís de la universitat em presenten a E., que després de l'inevitable tempteig d'un idioma a un altre per poder comunicar-nos acabo deduint que parla quatre llengües. "Tu també, no?", addueix, educada. Home, sí, però en el teu cas amb el petit detall que cadascuna (hebreu, rus, japonès i anglès) usa un alfabet diferent. I jo, que em pensava que venia d'un país obert al món que llegeix el món amb els signes d'un sol alfabet, encara maldo per veure el piu dels trons que distingeix la het de la tav, la vav de la zain...

CIUTATS OBERTES

Com funciona l'atzar: en menys un parell d'hores coincideixo amb dues persones originàries de Tànger. Primer, un estudiant que treballa en la digitalització "intel·ligent" de mapes de Tel Aviv de diferents èpoques; llavors, un vigilant ja bastant gran a l'entrada de la biblioteca central de la universitat (aquí cada entrada té el seu vigilant), que diu alguna cosa en francès i com que li responc en aquesta llengua és com si es despertés, i quan I. li pregunta d'on prové ens explica que de Tànger (no diu del Marroc: diu de Tànger), la ciutat oberta, el niu d'espies, l'escenari de Bowles, el condomini ocupat durant tota la segona guerra mundial per l'exèrcit espanyol en un episodi curiosament esborrat del nostre univers mental. Passem a parlar en castellà, i llavors m'adreço en anglès per pagar uns llibres vells que la biblioteca salda a la noia que té al seu costat, davant de la caixa. Ella em respon en hebreu, enriolada per la barreja de llengües, i mirant-se el seu company com si l'hi tornessin a presentar.

MIRAR-SE UNA CIUTAT

"Mirar-se una ciutat no és fàcil per a ningú, ni per al viatger que hi arriba per primera vegada ni per a la persona que hi ha passat la vida: tant la novetat com el costum ens posen al davant dels ulls un vel translúcid difícil d'apartar."

Ho vaig escriure fa un temps parlant de Barcelona, però ara ho tornaria a signar sense cap problema passejant per Tel Aviv. Et mires aquests carrers nous i familiars alhora i salten les espurnes, però hi ha tantes coses que miren amb tu, des de les quals mires... I el sentit, com una trampa parada, t'espera sempre al sofà de casa amb el seu somriure temptador, també familiar. Sortir i mirar. Sortir a mirar. Mirar i tornar. Tornar a mirar.









Foto de Tanit Plana

NAPOLEÓ

Anant cap al nord de la ciutat acabes passant el pont que creua el riu Yarkon molt a prop de la desembocadura, envoltat d'un parc urbà que fa pensar en el del Besòs. Hi ha gent que corre, altres que juguen a futbol i alguns es mouen pel riu amb piragües, però t'avisen que si hi caus no se t'acudi obrir la boca: l'aigua (tan mansa que és de fet mig salada) té tot el que no ha de tenir. Ara fa una mica més de dos segles, el 7 de març de 1799, Napoleó, en campanya a la província otomana de Damasc, va conquerir Jaffa i va matar-hi més de tres mil persones (primer els soldats turcs que volien rendir-se, després bona part de la població civil). Diu la tradició que els cossos de tota aquesta gent i els dels cavalls morts a la batalla van ser llançats al Yarkon, empestat des de llavors.












Napoleó visita els empestats a Jaffa, Antoine-Jean Gros (1804)

TEMPESTA

A un pas de Jaffa, em miro el mar de Jonàs des d'una finestreta per on s'escola l'aigua al catorzè pis d'un hotel enmig de la tempesta amb altes onades i vent abraonat com si els hagués descrit un guionista bíblic. I penso en els que llegint el tercer cant del Nabí potser pensàvem quina imaginació, aquest paio: doncs no, Carner ho devia veure a Beirut així com ara, amb el mar estenent-se irat cap a ponent. Si és que no va haver de saltar mai per alguna borda.

CORCADURA

I ja hauràs esborrat, oh Déu, el teu rescripte
quan a Jaffa, d'on surt
el munt flairós de cedres cap al gran riu d'Egipte,
dins una nau distreta jo passi sense aürt,
i cabdellant-me dins l'estiba em faci curt.
I amb mon enyor per únic adjutori,
(a la desesma teva: la sort, obedient),
d'allí viatjaré fins que m'exori
davant la proa, assolellat, un promontori
amb petges d'una raça diferent.
O potser tot serà caiguda i agonia
i finaré de la tempesta en el renou;
o em reprendràs com fa l'amant amb ui el traïa,
amb goig i amb ira que en els braços clou.
D'ençà que Adam del fruit de l'arbre tingué enveja
que ens trasbalsem i ens penedim.
Déu, que fa l'arbre, el destraleja:
i els nostres pensaments no són sinó corquim.

Nabí, fi del cant II











Jonàs davant dels murs de Nínive (Rembrandt)