UNA ALTRA ARRIBADA

Són una colla estranya, una vintena de ganàpies entre els trenta i els quaranta, tot homes, la majoria amb els cabells tallats molt curts, tot ulls per les corbes certament esplèndides de les dues hostesses que no paren d'entrar i sortir de la mínima cuineta, tots parlant hebreu i rient i escridassant-se d'uns seients als altres, com en una excursió escolar fora de temps, amb profusió de bosses del duty free i aparells electrònics i rellotges d'anunci. Un duu un xandall blau del Barça, un altre una gorra de visera amb les lletres FCB al clatell. Quan arribem a destí i ens fan seure i tornar-nos a cordar els cinturons un dels meus veïns (que després recordaré que m'ha vist llegint al Periódico la contra de Johan Cruyff i les pàgines sobre el partit) em somriu. Just en aquell moment aterrem, i passa això que s'ha anat posant de moda en els vols llargs i que no sé no trobar una mica ridícul, fora de lloc, que la gent es posa a aplaudir. Però a la meva banda de l'avió un mm-mm-mm inconfusible precedeix els tres aplaudiments ritmats i després hi tornen, tots els homes joves mig alçats al seient buscant-se amb la mirada i amb un que voleia una bufanda i jo que dec ser l'únic a la carlinga que me'n sé la lletra, "és un clam", plas, plas, plas, "som la gent blaugrana"... Encara no m'ho acabo de creure. Però sí, la colla venia de Barcelona perquè hi havien anat a veure el Clásico, una escapada de cap de setmana, i en tornaven exultants per tot el que hi havien viscut, per l'estadi, per l'equip, per la ciutat, pel país. Aquest és el nostre petit món d'ara, la Mediterrània d'avui. I sembla que tornem a tenir-hi Consolat.