dimarts, 29 de desembre del 2009

DAVANT DEL MUR

M'agrada la idea d'un Déu present en el no-res, que resta en la ruïna, que és memòria en la destrucció. [+]


dimarts, 22 de desembre del 2009

HIEROFANIA

Mircea Eliade proposa el terme "hierofania" (de hieros, sagrat, i faneia, manifestar-se) per referir-nos a una manifestació del sagrat a través d'elements o referents quotidians (com ara una muntanya, o una ciutat), sovint en forma de models ideals. Jerusalem no és una ciutat, és un símbol (o un nus de símbols). És per tant de simbologia, no pas d'urbanisme, ni tan sols de política, del que caldria parlar.



dimarts, 15 de desembre del 2009

BARQUERS I ANDRÒMEDA

L'altre dia passejant pel casc antic vam trobar una botiga tota plena de cartells i fotografies, i hi vam comprar unes quantes postals antigues que aniré penjant com si això fos l'àlbum.

Aquí en teniu la primera, que em fa pensar en "los barquers moros" del desembarcament de mossèn Cinto. A la imatge, la barca és aturada davant de la roca d'Andròmeda, a l'entrada del port de Jaffa. Un dels dos vaixells del fons podria ser el de Verdaguer, acabat d'arribar de Port Saïd.


Parlant d'Andròmeda, la filla de Cefeu i Cassiopea, reis d'Etiòpia, va rebre la pitjor part de la ira de Posidó pel fet que sa mare es considerés més bella que les Nereides: el déu del mar va enviar una balena que aterria sens fi les costes del regne, i l'Oracle va dictaminar que per amansir-la calia que el rei lligués la seva filla nua a una roca a tocar de la costa. Allà la va veure Perseu quan tornava volant de matar la Medusa, se'n va enamorar i la va alliberar (amb l'ajut del seu superescut) acabant amb el monstre. Perseu i Andròmeda van tenir un casament sonat (però això és una altra història) i ara lluen al cel en forma de constel·lació, però la roca on ella va estar encadenada va quedar per sempre al davant de Jaffa. Bé, per sempre fins que uns treballs recents de millora del port se'n van endur bona part en calcular malament la dosi de dinamita.

Us passo sengles il·lustracions del mite a càrrec de Gustave Doré...



i del Vasari, amb Perseu alliberant la dama:


dimarts, 8 de desembre del 2009

EN UNA TARDA

Després de la mort de Moisès, al primer dels "llibres històrics" de l'Antic Testament Jahvè exhorta el seu servent Josuè a assumir el lideratge del poble i a travessar el riu Jordà per començar la conquesta de la terra promesa. La primera ciutat que Josuè i els israelites assetgen (amb set sacerdots voltant-ne les muralles portant set corns davant de l'arca), que assalten i que, d'acord amb el mandat diví, exterminen és Jericó. Només se'n salvà Rahab, la prostituta, que havia ajudat els espies israelites enviats d'amagat. Quan tot això passava Jericó ja era una vella ciutat (és de fet una de les ciutats més antigues del planeta), i tot i la terrible maledicció de Josuè (Js 6:26) la seva llarga història arriba fins als nostres dies, en què forma part de la Cisjordània.

Passem a prop de l'actual Jericó camí del Mar Mort i el guia ens conta que l'anomenada "ciutat de les palmes" té vuit mil anys d'antiguitat. Havent surat una estona en l'aigua salabrosa, embotornats potser pels canvis de pressió, havent canviat de microbús, endormiscats per l'hora, la carretera i el cansament, sentim el nou guia que torna a parlar de Jericó quan la veiem en la distància, ara a les finestres de la dreta, i explica que és antiquíssima, que té deu mil anys d'història. Els segles i les tardes passen molt de pressa, a centenars de metres per sota del nivell del mar.


dimecres, 2 de desembre del 2009

UNA ALTRA ARRIBADA

Són una colla estranya, una vintena de ganàpies entre els trenta i els quaranta, tot homes, la majoria amb els cabells tallats molt curts, tot ulls per les corbes certament esplèndides de les dues hostesses que no paren d'entrar i sortir de la mínima cuineta, tots parlant hebreu i rient i escridassant-se d'uns seients als altres, com en una excursió escolar fora de temps, amb profusió de bosses del duty free i aparells electrònics i rellotges d'anunci. Un duu un xandall blau del Barça, un altre una gorra de visera amb les lletres FCB al clatell. Quan arribem a destí i ens fan seure i tornar-nos a cordar els cinturons un dels meus veïns (que després recordaré que m'ha vist llegint al Periódico la contra de Johan Cruyff i les pàgines sobre el partit) em somriu. Just en aquell moment aterrem, i passa això que s'ha anat posant de moda en els vols llargs i que no sé no trobar una mica ridícul, fora de lloc, que la gent es posa a aplaudir. Però a la meva banda de l'avió un mm-mm-mm inconfusible precedeix els tres aplaudiments ritmats i després hi tornen, tots els homes joves mig alçats al seient buscant-se amb la mirada i amb un que voleia una bufanda i jo que dec ser l'únic a la carlinga que me'n sé la lletra, "és un clam", plas, plas, plas, "som la gent blaugrana"... Encara no m'ho acabo de creure. Però sí, la colla venia de Barcelona perquè hi havien anat a veure el Clásico, una escapada de cap de setmana, i en tornaven exultants per tot el que hi havien viscut, per l'estadi, per l'equip, per la ciutat, pel país. Aquest és el nostre petit món d'ara, la Mediterrània d'avui. I sembla que tornem a tenir-hi Consolat.


dilluns, 23 de novembre del 2009

PARLA EL PELEGRÍ (2)

Jaffa, 12 d'abril

Tan bon punt tiram les àncores a fons, los barquers moros, cridant, baladrejant i movent sos braços, com si vinguessin a l'abordatge, assalten lo vapor per los dos costats; agafen los farcells i maletes que troben, estiregassant-les un per cada ansa i prenent-se-les de les mans com a cosa pròpia. Lo dret que s'han pres sobre el bagatge l'estenen sobre el pobre viatger, disputant-se'l i estirant-lo un per cada braç, cap a ses barques, amb un brogit i cridòria que eixorden.

La bona sort de navegar amb lo Pare Visitador, i sa gran amabilitat, fan que tingam lloc en la barca del convent, amb tan bona companyia i la de dos pares espanyols, que vénen a cercar-lo. Los acompanyen dos geníssers, o soldats turcs, que viuen al servei dels dos convents de Jaffa i Jerusalem. Van vestits de blau amb ribet blanc, armats de son alfanc i de llur alt bastó amb porra d'argent cisellat, amb què davant la comitiva fereixen les lloses del carrer i les escales del convent, a l'estil dels armats de nostres solemnes processons de divendres sant.

Lo convent, que du sobre la porta el rètol Hospitium latinum PP. Franciscanorum Terrae Sanctae, és un símil de la vila, per ses pujades i baixades, escales, passadissos i terrats, que domina aquell port ple d'esculls, i aquella mar, blava com son cel, que ens acaba d'escopir en tan encantadora platja.

Lo temple no té res de monumental; mes, segons diuen, està fet de pedres del palau d'Herodes de Cesarea. Los paraments nos han fet dubtar de si estàvem en Espanya. En lo pal·li de l'altar major, que deu ser present d'algun català, se llegeix lo nom de Barcelona; les casulles, dalmàtiques i roba blanca són espanyoles, com les de gran part dels santuaris de Terra Santa.

En lo portal del convent se veuen també les armes d'Espanya, però lo més espanyol de la casa són los tres pares Benet, Bonaventura i el president, Casto Amado, simpàtic fill de la Rioja, que havent servit vuit anys al rei, en temps d'Espartero, ha vingut a servir a Déu en milícia millor, regint, fa vint anys, aquest convent, marxapeu de nostra santa Església en Palestina. Son caràcter respon a son nom d'Amado, puix es l'home més amable del món, i qui estima és estimat. En aquest port s'embarcà la Verge anant a Efes, segons la venerable Agreda; vuit-cents anys abans s'hi havia embarcat Jonàs, que fugia de l'obediència del Senyor, trobant feixuga per ses espatlles la missió de profeta.

Los jardins de Jaffa, que tal són sos voltants, són verds i ufanosos com l'horta de València. Hi verdegen los tarongers i llimoners, carregats de flors d'argent i fruites d'or; les moreres al costat del cactus, i el magraner, que amb sa vermella flor recorda la de la rosella, la flor catalana, que m'agrada veure esbadellada ací en Orient, quan en nostre país encara no poncella.
Jacint Verdaguer


divendres, 20 de novembre del 2009

"IMMIGRACIÓ"

Si la "immigració d'idees", com en diu Marx, rarament es dóna sense alguna mena de perjudici és perquè separa les produccions culturals del sistema de punts de referència teòrics en relació als quals són definides, conscientment o inconscientment, és a dir, del camp de producció balisat per noms propis o conceptes acabats en -isme que aquestes produccions sempre contribueixen menys a definir del que el camp les defineixen a elles. Per això les situacions d'"immigració" imposen amb una força particular la posada al dia de l'horitzó de referència que, en les situacions ordinàries, pot restar en estat implícit. Però és evident que el fet de repatriar aquest producte d'exportació implica greus perills d'ingenuïtat i de simplificació –i també grans riscos, ja que proporciona un instrument d'objectivació.

Pierre Bourdieu, "Sur le pouvoir symbolique"



[L'autor es devia referir a altres coses, però ara i aquí importem la citació i agafem-nos-la per 'lla on a cadascú més ens pugui convenir.]

dimarts, 17 de novembre del 2009

PARLA EL PELEGRÍ (1)

Cap a Jaffa, 11 d'abril [de 1886]

Decididament lo patriarca sant Francesc, amic dels pelegrins, vol acompanyar-nos a la Terra Santa, de la que és digne i providencial guardador. Entrant a Port-Saïd, nos digueren adéu-siau los dotze simpàtics pares caputxins que volen a la conquista espiritual de les Carolines; al sortir-ne, en lo vapor de les Messatgeries Franceses, nos hi dóna el Déu vos guard altre fill de sant Francesc, més elevat en la jerarquia de l'Orde, lo savi, humil, piadós i amabilíssim P. Farnesin, visitador dels convents de Palestina. L'acompanya lo venerable fra Buccelli, conegut per sa eloqüència i sos escrits. Venia abatut per una llarga i penosa malaltia, i , ple de fe, s'aconhortava en mig de la mar, amb aquelles misterioses paraules del psalm 64: Spes omnium finium terrae, et in mari longe, que esbrinava sàviament, trobant-hi una gota de mel per a sa tribulació, quan se vegeren allà d'allà blavejar los cims de la terra enyorada. Montana Judeae, exclamà ell, que ens parlava en llatí, signant-nos-les amb lo dit.

Sota un vel de tristes bromes, que esqueia molt bé a aqueixa terra viuda i desolada, se'ns apareix, amb les primeres llums del dia, la terra promesa de Moisès, la pàtria del Messies esperat i desitjat per tots els pobles, i, ai!, solament aquí desconegut i rebutjat, la terra predilecta de l'Altíssim!, que ingrata li pagà tant i tant incomprensible amor amb una corona d'espines i una creu. M'agrada veure un munt de boira sobre la terra deïcida; al front de la que, havent conegut a Jesucrist, lo deixà per Mahoma, verament li escau un negre turbant de núvols. Mes no triga a esqueixar-se la boirada, retirant-se a negres borrallons que es van esblanqueint i apetitant al bes de foc del sol de Palestina.
 Jacint Verdaguer


El text continua a > Parla el pelegrí (2)...

dissabte, 14 de novembre del 2009

LLETRES

En un passadís de la universitat em presenten a E., que després de l'inevitable tempteig d'un idioma a un altre per poder comunicar-nos acabo deduint que parla quatre llengües. "Tu també, no?", addueix, educada. Home, sí, però en el teu cas amb el petit detall que cadascuna (hebreu, rus, japonès i anglès) usa un alfabet diferent. I jo, que em pensava que venia d'un país obert al món que llegeix el món amb els signes d'un sol alfabet, encara maldo per veure el piu dels trons que distingeix la het de la tav, la vav de la zain...


dimecres, 11 de novembre del 2009

CIUTATS OBERTES

Com funciona l'atzar: en menys un parell d'hores coincideixo amb dues persones originàries de Tànger. Primer, un estudiant que treballa en la digitalització "intel·ligent" de mapes de Tel Aviv de diferents èpoques; llavors, un vigilant ja bastant gran a l'entrada de la biblioteca central de la universitat (aquí cada entrada té el seu vigilant), que diu alguna cosa en francès i com que li responc en aquesta llengua és com si es despertés, i quan I. li pregunta d'on prové ens explica que de Tànger (no diu del Marroc: diu de Tànger), la ciutat oberta, el niu d'espies, l'escenari de Bowles, el condomini ocupat durant tota la segona guerra mundial per l'exèrcit espanyol en un episodi curiosament esborrat del nostre univers mental. Passem a parlar en castellà, i llavors m'adreço en anglès per pagar uns llibres vells que la biblioteca salda a la noia que té al seu costat, davant de la caixa. Ella em respon en hebreu, enriolada per la barreja de llengües, i mirant-se el seu company com si l'hi tornessin a presentar.



dilluns, 9 de novembre del 2009

MIRAR-SE UNA CIUTAT

"Mirar-se una ciutat no és fàcil per a ningú, ni per al viatger que hi arriba per primera vegada ni per a la persona que hi ha passat la vida: tant la novetat com el costum ens posen al davant dels ulls un vel translúcid difícil d'apartar."

Ho vaig escriure fa un temps parlant de Barcelona, però ara ho tornaria a signar sense cap problema passejant per Tel Aviv. Et mires aquests carrers nous i familiars alhora i salten les espurnes, però hi ha tantes coses que miren amb tu, des de les quals mires... I el sentit, com una trampa parada, t'espera sempre al sofà de casa amb el seu somriure temptador, també familiar. Sortir i mirar. Sortir a mirar. Mirar i tornar. Tornar a mirar.









Foto de Tanit Plana

dissabte, 7 de novembre del 2009

NAPOLEÓ

Anant cap al nord de la ciutat acabes passant el pont que creua el riu Yarkon molt a prop de la desembocadura, envoltat d'un parc urbà que fa pensar en el del Besòs. Hi ha gent que corre, altres que juguen a futbol i alguns es mouen pel riu amb piragües, però t'avisen que si hi caus no se t'acudi obrir la boca: l'aigua (tan mansa que és de fet mig salada) té tot el que no ha de tenir. Ara fa una mica més de dos segles, el 7 de març de 1799, Napoleó, en campanya a la província otomana de Damasc, va conquerir Jaffa i va matar-hi més de tres mil persones (primer els soldats turcs que volien rendir-se, després bona part de la població civil). Diu la tradició que els cossos de tota aquesta gent i els dels cavalls morts a la batalla van ser llançats al Yarkon, empestat des de llavors.












Napoleó visita els empestats a Jaffa, Antoine-Jean Gros (1804)

dilluns, 2 de novembre del 2009

TEMPESTA

A un pas de Jaffa, em miro el mar de Jonàs des d'una finestreta per on s'escola l'aigua al catorzè pis d'un hotel enmig de la tempesta amb altes onades i vent abraonat com si els hagués descrit un guionista bíblic. I penso en els que llegint el tercer cant del Nabí potser pensàvem quina imaginació, aquest paio: doncs no, Carner ho devia veure a Beirut així com ara, amb el mar estenent-se irat cap a ponent. Si és que no va haver de saltar mai per alguna borda.

diumenge, 1 de novembre del 2009

CORCADURA

I ja hauràs esborrat, oh Déu, el teu rescripte
quan a Jaffa, d'on surt
el munt flairós de cedres cap al gran riu d'Egipte,
dins una nau distreta jo passi sense aürt,
i cabdellant-me dins l'estiba em faci curt.
I amb mon enyor per únic adjutori,
(a la desesma teva: la sort, obedient),
d'allí viatjaré fins que m'exori
davant la proa, assolellat, un promontori
amb petges d'una raça diferent.
O potser tot serà caiguda i agonia
i finaré de la tempesta en el renou;
o em reprendràs com fa l'amant amb ui el traïa,
amb goig i amb ira que en els braços clou.
D'ençà que Adam del fruit de l'arbre tingué enveja
que ens trasbalsem i ens penedim.
Déu, que fa l'arbre, el destraleja:
i els nostres pensaments no són sinó corquim.

Nabí, fi del cant II











Jonàs davant dels murs de Nínive (Rembrandt)