diumenge, 1 de novembre de 2009

CORCADURA

I ja hauràs esborrat, oh Déu, el teu rescripte
quan a Jaffa, d'on surt
el munt flairós de cedres cap al gran riu d'Egipte,
dins una nau distreta jo passi sense aürt,
i cabdellant-me dins l'estiba em faci curt.
I amb mon enyor per únic adjutori,
(a la desesma teva: la sort, obedient),
d'allí viatjaré fins que m'exori
davant la proa, assolellat, un promontori
amb petges d'una raça diferent.
O potser tot serà caiguda i agonia
i finaré de la tempesta en el renou;
o em reprendràs com fa l'amant amb ui el traïa,
amb goig i amb ira que en els braços clou.
D'ençà que Adam del fruit de l'arbre tingué enveja
que ens trasbalsem i ens penedim.
Déu, que fa l'arbre, el destraleja:
i els nostres pensaments no són sinó corquim.

Nabí, fi del cant II











Jonàs davant dels murs de Nínive (Rembrandt)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada